Torna el cinema a l'Ateneu Torrellenc

El cinema ha passat per diverses etapes, tant a la societat en general com a l'Ateneu. Cada cop queden menys sales d'exhibició i els hàbits s'han modificat en aquest món digital que cada cop va a més, però el cinema continua produint petites obres mestres amb la capacitat d'explicar-nos històries que podem contemplar i amb les quals emocionar-nos. La Junta de l'Ateneu Torrellenc ha decidit fer una nova aposta per tornar a fer cinema a Torrelles de Llobregat, amb pel·lícules de qualitat i que, fins i tot, s'acaben d'estrenar en la cartellera.

La casa

Sinopsi: Després de la mort del seu pare, tres germans es reuneixen a la casa familiar en la qual van passar els estius de la seva infància. Toca decidir què fer amb l'habitatge, el que resultarà més difícil de l'esperat.

Fitxa tècnica:
La casa (Espanya, 2024).
Durada: 81 minuts.
Digital. Versió original en castellà
Direcció: Álex Montoya
Guió: Álex Montoya, Joana M. Ortueta (A partir de la novel·la gràfica homònima de Paco Roca)
Intèrprets: David Verdaguer, Luis Callejo, Olivia Molina, Marta Belenguer, María Romanillos
Qualificació: No recomanada per a menors de 7 anys 
Data d'estrena: 30/04/2024

CRÍTICA

30/04/2024 - Una casa a mig fer
Crítica de "La casa", d'Alex Montoya, protagonitzada per David Verdaguer i Olivia Molina

En l’última ficció d’Álex Montoya, la mort del pare serveix com a punt de trobada de tres germans que tornen a la casa d’estiueig familiar amb l’objectiu de posar-la a punt per a vendre-la. El director valencià es basa en la novel·la gràfica homònima de Paco Roca, guanyadora del Premi Eisner el 2020, per a construir un relat a estones superficial sobre el dol i les relacions fraternals.

A La casa, David Verdaguer és José, un escriptor més o menys reputat a qui la vida li somriu, no com al seu germà gran Vicente, qui, afectat per la crisi, espera amb urgència que algú compri l’habitatge i així resoldre els seus problemes financers. La relació entre ells barreja la competitivitat amb el record borrós d’una infància compartida: els retrets de l’un sobre l’altre i la culpa de José de no haver pogut acomiadar-se del pare, generen una dinàmica d’estira-i-arronsa on el vincle que els uneix acaba guanyant la partida. La Carla apareix entre els dos com a denominador comú, servint d’aglutinant d’una tríada en què qualsevol persona amb germans podria arribar a emmirallar-se. En aquest sentit, recorda a La isla interior (2009), possiblement la millor obra del tàndem format per Dunia Ayaso i Félix Sabroso, on també tres germans es trobaven a la casa dels progenitors, en aquest cas encara vius però afectats per l’esquizofrènia del pare, en la recerca d’aliances que els hi fessin l’experiència de l’adultesa més assequible. Així mateix, hi ressonen trets de Tres dies amb la família (2009), no només perquè ambdues es resolen al llarg de 72 hores, sinó també perquè els personatges s’enfronten a la mort del patriarca. En l’òpera prima de Mar Coll, però, la família és burgesa i el rerefons més tèrbol, dotant la proposta d’un interès particular.

La incondicionalitat familiar no sempre casa amb els desitjos personals. Moltes vegades ens hem de situar egoistament al centre per viure la vida que hem somiat. D’aquesta manera, el compromís professional de José (que fins i tot té la necessitat d’escriure durant els tres dies que contempla el film), dificulten la seva implicació en les cures del difunt, que per sorpresa de ningú han recaigut en l’única germana dona, representant el paper social al qual injustament ens veiem abocades massa sovint. L’escriptor ha triomfat perquè s’ha escollit per davant de tothom: un clixé de l’intel·lectual a qui les reunions familiars li entorpeixen la inspiració divina que el portarà a fer la novel·la definitiva, després d’alguns intents satisfactoris. La seva parella Silvia, a qui ningú coneixia fins aleshores, és agent literària, perquè ningú aguanta a l’artista si no és que pertanys al mateix gremi que ell.

L’ambientació rural en el cinema espanyol sembla que ha vingut per quedar-se. Autores com Elena Martín, Jaione Camborda, Estibaliz Urresola o Celia Rico ubiquen els seus últims llargmetratges lluny de la ciutat, en espais aparentment tranquils on el conflicte, sovint intrapersonal, acaba manifestant-se. Alguns plans de La casa busquen l’estètica bucòlica, però la reiteració en el canvi de format per a descriure els records de gairebé tots els descendents de l’Antonio, siguin fills o netes, aviat es torna carregós. Un exemple magníficament executat d’aquesta estratègia el trobem a La quimera (2023), l’última pel·lícula d’Alice Rohrwacher estrenada recentment, on l’ara i l’abans conflueixen en una sintonia celestial, aportant bellesa i significat a la proposta, convidant l’espectador a viatjar en el temps amb complaença. Aquí, el diàleg entre el present i el passat, a través d’aquests flashbacks on tothom evoca els moments viscuts amb el desaparegut, absorbeix una narració que oblida l’estímul inicial: les dificultats relacionals entre adults que porten vides molt diferents, però que la genètica ha unit inexorablement. Potser hauria resultat més engrescador aprofundir en la psique d’uns protagonistes que esdevenen planers, generar una panoràmica dels seus comportaments que apropés l’espectador a les seves emocions, que despertés una empatia gairebé exigida pel drama, identificació que es complica a mesura que avancen els minuts. Aquesta pèrdua de perspectiva dona lloc a una obra menor que no passarà a la posteritat, però que sense dubte, acabarà trobant el seu públic.

Belit Lago – nuvol.com