En l’aspecte musical és ben curiosa la història d’Anglaterra. Un període barroc marcat per la presència absoluta de Henry Purcell, acompanyat per compositors forans com G. Handel o F. Geminiani, un període clàssic en què s’ha de gratar bastant per trobar bones referències, i un ressorgiment absolut cap a finals del XIX i tot el XX.

Una història també marcada per la proximitat i reconeixement reial, o no. Ja en ple barroc, ens trobem compositors lligats a la reialesa i d’altres de forans que, si volen exercir, han de tenir permís de la reina. Un aspecte que, salvant distàncies, també trobem durant el segle XX amb nomenaments de Sir a bastants compositors, o no. 

Aquest recorregut musical que presentem passa per aquestes dues variants. Música amb reconeixement reial com la Henry Purcell, considerat un dels millors compositors anglesos de la història; i la d’Edward Elgar, que a inicis del XX aconseguí el nomenament reial de cavaller o Sir. Dos exemples més, propers als anteriors, però apartats del reconeixement reial: el barroc sorprenent i impactant de Charles Avison i l’energia i lirisme impressionista de John Ireland.

Ara bé, no podem oblidar una època més aviat obscura: el classicisme anglès. I aquí trobem a Samuel Wesley, anomenat el Mozart anglès, amb una música sorprenent i quasi eclèctica, reflex d’una vida privada ben regirada i lligada a la Gran Lògia Unida d’Anglaterra.

I, per acabar tota aquesta història, una música inoblidable de potser l'única i veritable Queen: Bohemian Rhapsody, de Freddie Mercury.

Programa
Concerto Grosso op. 6, núm. 1, de George Frideric Handel (1685-1759)
Concerto Grosso op. 5, núm. 3 (after Scarlatti), de Charles Avison (1709-1770)
Simfonia en re major, de Samuel Wesley (1766-1837)
Serenade en mi menor, d’Edward Elgar (1857-1934)
Downland Suite, de John Ireland (1879-1962)
Bohemian Rhapsody, de Freddie Mercury (1946-1991)